EL VIATGE DE KALILU

Aquesta setmana es publicava el dimecres una entrevista  a Kalilu Jammeh en la Contra de la Vanguàrdia ( us animo a llegir aquesta secció del diari habitualment, aprendreu moltíssim!) Hem vist al documental Home, les xifres de l'emigració mundial. A vegades ens quedem insensibles, com quan hem comentat les xifres dels jueus morts en la II Guerra Mundial. Però quan la tragèdia te nom de persona, com heu vist al Pianista, com llegireu en aquesta entrevista, quan podem sentir i posar-nos en la pell dels altres alguna cosa canvia en la nostra visió.   Tal vegada, quan ens creuem algú arribat de terres llunyanes serem més amables, més compassius... tal vegada perquè podriem haver estat en la seva situació...         per què ens assemblem més que ens diferenciem en allò què és essencial...  ...tal vegada per què comencem a entendre  què signifiquen els drets humans... Us convido a llegir-la i a enviar els vostres comentaris! Kalilu Jammeh, emigrant gambià dedicat a combatre l'emigració "Si arribo a saber el que anava a passar, no hagués emigrat"  VÍCTOR-M. AMELA - 18/11/2009 Tinc 36 anys. Vaig néixer a un poble de Gàmbia i visc a Sant Pere de Ribes. Estic casat amb una catalana. No tinc fills. ¿Política? Democràcia i desenvolupament. Sóc musulmà. Presideixo una ONG que educa a nens gambians desemparats i promociona l'agricultura. (Parla pausadament un espanyol dificultós. La seva dona m'ajuda a interpretar la esglaiadora peripècia de Kalilu, miraculós supervivent d'un infernal periple a través d'Àfrica -a punt de morir moltes vegades- i de la voracitat de l'Atlàntic (que engolir davant dels seus ulls una altra pastera amb 35 companys). Després, a Europa, ha patit menyspreus racistes. Tot el descriu a El viatge de Kalilu (Plataforma), i ha fundat una ONG (www. savethegambianorphans.blogspot.com) per frenar l'emigració: "Ja he comprat un tractor que he enviat el meu poble, ja que l'emigració comença quan deixes el poble per buscar feina a la ciutat, i allà comença el somni suïcida de venir a Europa ".) Què feia vostè a Gàmbia? Era recepcionista en un hotel de Kiloli, ciutat costanera amb molt moviment. I per què va emigrar?  Perquè volia prosperar, millorar, volia una vida millor.  On pensava trobar-la? A Europa. El primer era arribar a Espanya. ¿Emigra molta gent al seu país? Des de petit he tingut amics sense pare: homes que havien emigrat ..., i res no havia tornat a saber d'ells.  ¿Res? Res. Era igual: el meu somni era desembarcar al paradís. Europa era el paradís somiat: per als africans, Europa és Eldorado.  ¿Què els fa creure tal cosa?  La televisió i els turistes. La televisió via satèl.lit ens porta sèries i imatges d'Europa, atractives. I veiem arribar a europeus de vacances: persones despreocupades amb diners per menjar, beure, ballar, gaudir, gastar ... Com no anem a voler el mateix?  És clar ... I arriben molts turistes?  Sovint són dones europees amb ganes de esvelts joves africans ...  Com preparar el seu assalt al paradís? Estalviar del meu treball, i un amic emigrat feia anys a Canadà em va enviar mil euros. Des del 2002 ho vaig intentar dues vegades, ia la tercera vaig arribar en pastera a Lanzarote, el 2004. Van ser 17.435 quilòmetres a través de África durante divuit horribles mesos.  ¿Va merèixer la pena? Si arribo a saber el que vaig haver de patir en aquest viatge, ¡m'hauria quedat a casa!  Però ara és aquí ... i no es torna. He fundat una ONG per ajudar a nens desemparats ia joves del meu país, i per convèncer-los que és preferible intentar prosperar allà que jugar-se la vida per arribar a una Europa duríssima i hostil. ¡Que el meu patiment serveixi per evitar-hi! Què patiments van ser els pitjors? Sap el que és, durant un any, assistir a dues funerals per setmana? Dos morts per setmana? Companys de viatge anaven morint pel camí, i els anàvem enterrant. Aquí vaig començar a entendre per què no sabíem res a Gàmbia de tants emigrats ...  De què moren? Set, fam, cops de calor, ofecs i aixafaments en autocars plens a través del desert, mossegades de serp, síncopes, malalties, baralles a punyalades en caixes de camions, accidents de trànsit, assalts de bandits ... Se'ls enterra i fi. No sol parlar d'això ... Només un 5% dels que emigren arriba a Europa. La resta s'ofega al mar o es queda en el camí. Alguns, apalancats en llocs perduts, sense ànim de tornar a casa ... ¿Prefereixen no tornar? Per què? Les seves famílies s'arruïnen per donar-los els diners necessaris per al viatge, diners amb el que a casa podrien viure durant un any ... Per això tornar els avergonyeix: després de tantíssim esforç i somnis, tornar suposa un fracàs insuportable ... Abans, la mort! Quants diners portava vostè? Una mica més de mil euros en monedes locals, oculta als talons de les sabates per evitar furts, atracaments, suborns abusius ... Què suborns? A través del Senegal, Mali, Burkina Faso, Níger, Algèria, Marroc ..., els policies et detenen, et demanen passaport, visats, papers, et inculpen per qualsevol cosa, et detenen ... És igual: sempre acabes regatejant amb ells. Vaig pagar per sortir d'una cel, encara que no em vaig deslliurar de més d'una pallissa ... Quin va ser el seu mitjà de transport?  Autocars, camions, cotxes, trens, els meus peus ... I, al final, la pastera construïda per nosaltres mateixos en una platja d'Aaiun. Què va ser el pitjor?  Bandits algerians: assaltar el camió en què viatjàvem, ens van despullar, ens van treure els diners ... Una noia es va empassar els seus diners però la van veure: la van violar davant de tots, i després la s'esberlaren amb un ganivet, li van obrir l'estómac per recuperar els diners. Quin espant! Durant tota una nit ens van ficar en unes coves, ens van colpejar, violar a les noies. De dia, fora, vam veure al voltant una àrea coberta d'ossos humans ... Buf. D'esquelets i restes de cadàvers humans durant tot el camí per Algèria i el Sàhara. ¡Aquesta part de l'Àfrica un cementiri d'emigrants subsaharians!  Vostè va sobreviure i va seguir endavant ... En un centre d'acollida vaig treballar un temps, vaig guanyar una mica de diners, vaig seguir després camí amb altres amics, travessant el desert ... Van ser morint deshidratats i em vaig quedar amb els seus diners: aquest era el nostre pacte ...  No sé com suportar tant dolor ...  Em vaig jurar que si acabava el viatge comptaria tot això en un llibre, per a que tots ho sabessin, ¡ i sobretot al meu país ho sabien! I així ho ha fet. Aquest propòsit em va donar forces. Això, i que algunes persones bones en el camí em van ajudar quan ja em veia mort ... Citem a alguna d'aquestes persones.  Els guàrdies civils de Lanzarote: després de més d'un any de sentir-me tractat com un animal, em van tractar per primera vegada com una persona! I com se sent vostè ara?  Avui sé que el paradís no és aquí, que cal construir-hi. Si estic viu és perquè Al là vol que ajudi al progrés del meu país perquè altres no passin mi mateix infern.